(civada; cast. melca)
A l'igual que el sègol, la civada es considera un cultiu secundari. Hom creu que aquest cultiu ha estat domesticat més tard que els altres
cereals nadius del sud-oest asiàtic, probablement cap al segle X a. de C. i que aquesta domesticació tingué lloc abans a Europa que al
Pròxim Orient. Els primers cultivars eren
diploides o tetraploides.
però al segle I d. de C.
l'hexaploide
Avena sativa esdevé el principal
cultigen.
La civada ha estat fins no fa gaires anys un dels principals cultius de zones temperades. Un dels usos més importants ha estat l'obtenció
de pinso, especialment per a cavalls. Els romans ja cultivaven civada per als seus animals i, en relació amb l'opinió que el gra no era apte
per al consum humà, batejaren els germànics amb el nom de "bàrbars menjadors de civada".
La planta és rica en proteïna i greix i aporta una palla que és un bon aliment per al bestiar.